PODCAST ATMOSFERA CERO

Ja us vaig parlar d’aquest podcast en l’entrada dedicada a aquest format digital. Com m’he convertit en col·laboradora habitual, us aniré posant un resum de cada episodi que anem publicant a més del seu corresponent link. Us recordo que aquest podcast està especialitzat en el cinemà de gènere ( terror, fantàstic i ciència-ficció) I també parlem una mica d’anime

Per posar-vos en contacte amb nosaltres us podeu adreçar a : podcastatmosferacero@gmail.com

 

ATMOSFERA CERO PODCAST    episòdi 1×08 el trobareu aquí

Especial Nadal-Fí d’Any, una mica tot junt, en el que fem un repàs a la cartellera nadalenca, al millor i el pitjor del 2011 en quant a pel·lícules fantàstiques, terror i ciència-ficció i fem un cop d’ull al cinema que ens ve aquest 2012, que és molt, i la qualitat del qual ja es veurà.

Tot això de la mà de la Núria, la directora del podcast, i una servidora.

 

ATMOSFERA CERO PODCAST   episòdi 1×09 el trobareu aquí

En aquest episodi us parlem de premis, que és el que toca: Sundance, Globus d’Or i Òscars. També us portem les nostres valoracions sobre The Yellow Sea, Juan de los Muertos, Paprika, Equilibrium i Sherlock (la sèrie)
Em tingut, a més, el gran plaer de parlar amb la gent de CineBinario, que ens parlen del seu projecte de distribució de cinema independent i del llançament d’una interesant col·lecció: Ci-Fi Cults.
I això no és tot perquè també us portem una nova secció de recomenacions literàries molt especial.
Tot això us ho portem Núria de fantascine.com i directora del podcast, Gema, Mireia i una servidora.
Esperem que us agradi.

L’ Anime de la Meva Vida :CYBORGS

Els Cyborgs son aquells humans que tenen implantades parts mecániques que serveixen per augmentar les capacitats de la part orgánica. es a dir, son humans amb modificacions que van desde una o varies extremitats, els ulls, l’oída, a altres que pràcticament la part mecànica és la majoria com el cas de Briareos Hecatonchires a Appleseed o Motoko Kusanagi de Ghost In The Shell.

Aquest tipus de personatje és molt usat en el manga i l’anime ambientat en un món futurísta i cyberpunk i amb una forta presència de tecnología, i moltes vegades relacionats amb el món militar o policial.

Aquí en teniu uns exemples. Com en el cas dels Androides, segurament no estaran tots, però n’he fet una bona tria.

Nausicäa: pel.lícula del 1984 del mestre japonés de l’anime Hayao Miyazaki i que és considerada la pel.lícula pre-guibli que va propiciar, gràcies al seu èxit en taquilla, la gran impulsora de la creació del famós Studio Ghibli, reponsable de pel.lícules com Mi Vecino Totoro o La Princesa Mononoke entre d’altres. És la història de la princesa Nausicäa i el seu poble que són els únics humans que viuen en terres lliures del verí que s’ha estès per tot el món arrel d’una guerra apocalíptica anomenada Els 7 Dies de Foc. Es tracta d’una història de ciència-ficció de caràcter ecologísta i que marca les pautes de tot el que serà la filmografía de Miyazaki.

– Lady Kushana: la princesa de Pejite que arriba amb el seu exèrcit a la Vall on viu Nausicäa amb l’intenció de destruir el bosc verinós amb un Déu de Foc que prové de l’antiga guerra, ressucitat, i que s’havia extraviat allí. En un moment de la pel.lícula, quant es troba presonera dels habitants de la Vall, els revelarà la seva naturalesa cibernètica mostrant unes cames mecàniques i un braç que li serveix d’arma. És l’altre personatge femení fort de la pel.lícula, no especialment estimada per els homes que té al seu càrrec i que sap retirar-se quan es veu vençuda.

Gatchman: va arribar a Espanya el 1980 en una versió revisada per la companyia Sandy Frank Syndication, sota el nom de Comando G, que reduía els 105 capítols originals a 85 sota el nom de La Batalla de los Planetas. És una producció de Tatsunoko Productions i narra l’història d’un grup de cinc joves ( Mark, Jason, Princesa, Keyop i Tiny Harper) defensors de La Terra contra els atacs de l’espai exterior. El seu principal enemic és Gallactor. Tenen una nau gran que es por partir en naus petites, cadascuna d’un component. Els seus uniformes recorden l’aparença d’ocells. Aquí la sèrie es va fer molt famosa i fins i tot el grup Parchís els hi va dedicar una cançó.
– Joe: o Jason com era conegut aquí a Espanya, era el component G2 que estava armat amb la ‘pluma Shuriken i la seva part de la nau era un cotxe de carreres. És el membre més temerari i més carismàtic, amb una gran punteria ( per aixó el seu uniforme representa una àliga ). Els seus pares van ser assassinats i va ser recollit i entrenat pel Doctor Nambu per formar part del grup. En un moment de la sèrie morirà però és ressucitat i transformat en cyborg pel Dr. Raphael. Fàcilment el personatge preferit per la majoria.

Mazinger Z: és una adaptació del manga del mateix nom del 1972, creació de Go Nagai, que va confesar les influències de sèries com Ironman 28 o Astroboy. Narra les aventures d’un robot gegant o mecha, Mazinger Z, construit amb una aleació anomenada Z de gran resistència, a càrrec del Doctor Juzo Kabuto. Quan aquest mor el seu nét Koji Kabuto s’encarregarà de pilotar el robot per lluitar contra el malèfic Dr Hell i els seus seguidors, entre ells el baró Ashura o el comte Broken. Ajudant-los tindran el profesor Gennosuke Yumi i la seva filla Sayaka, que també pilota un mecha de caràcter més defensiu ( Diana A i Afrodita A )
– Conde Broken : quan la mà dreta del Dr. Hell, el baró Ashura, fracasa en els seus intents de destruir el Mazinger Z, entra en acció aquest oficial del exèrcit alemany ressucitat en forma de cyborg. Té cos electromagnètic i el seu cap, que està separat del cos, és la seva única part humana. Té una fortalesa volant i un exercit anomenat Creu de Ferro, i manté una gran rivalitat amb el baró per veure qui destruirà primer al robot. Els seus mètodes són més expeditius i competeix amb el baró Ashura, mitat home mitat dona, com a personatge més desagradable de la sèrie.

L’inspector Gadget: sèrie del 1983 co-produida per Canad’a, França, Estats Units i Japó. En cara que no es pot considerar un anime en sí mateix. El creador és Bruno Bianchi i està produida per Jean Chapolin. Al llarg de 86 episodis som testimonis dels casos als que s’ha d’enfrentar l’inspector Gadget, sent el Dr. Gang el seu principal enemic. Tindrà la inestimable ajuda, encara que no en sigui conscient, de la seva neboda Sophie i el seu gos Sultan.

– Inspector Gadget: Sí, ell també és un cyborg. És un oficial de la policia de Metropolis. És mes aviat despistat i resól els casos en moltes ocasions per pura casualitat, si bé la seva neboda és la que realment fà tota la feina, però mai reclama reconeixement. La seva característica més important i rellevant és que el seu cos està ple de ‘gadgets’ de tota mena que, en principi, l’ajudent en la seva feina. Aquests gadgets els hi va col.locar el profesor von Slickestein o Rodoscopio aquí a Espanya. És un cyborg ben especial.

Dragon Ball: dividida en dos parts Bola de Drac ( 1986-1989 ) i Bola de Drac Z ( 1989- 1996 ). Creació d’Akira Toriyama en manga i anime, Bola de Drac es centra en la vida i aventures d’un nen anomenat Son Goku que viu amb el seu avi i que té unes característiques molt especials: una força fora del comú i una cua estil mico que ens indiquen que aquest nen és molt especial. La historia començarà quan en Goku conegui a una noia de ciutat anomenada Bulma, amb la que emprendrà la cerca de les boles màgiques del drac. La sèrie mescla aventures, humor, arts marcials i ciencia-ficció i, a mida que progresa, s’aniran incorporant personatges i serem testimonis del creixement i maduració del nostre protagonista.

– Tao Pai Pai: es un assassí a sou que apareix per primera vegada en l’arc de l’ Exercit de La Cinta Vermella. És contractat per ells per matar a en Son Goku i , en un primer moment sembla que ho ha fet, però en realitat no és així. Més tard quan s’hi torna a enfrentar en un combat mundial d’arts marcials és novament derrotat i en aquesta ocasió acaba greument ferit. Tornarà a aparèixer en un nou combat d’arts marcials, ja transformat en cyborg, i tornarà a ser derrotat per en Ten Shin Han, que habia sigut gran admidador seu en l’antiguitat. En el seu vestit porta escrites les paraules Assassinat i Et Mataré.

– Androides 17 I 18: en realitat son cyborgs perquè tenen base orgànica. Son creacions del Doctor Gero, dos bessons, un noi d’ulls blaus i cabell negre i una noia d’ulls blaus i cabell ros. Van ser creats amb la misió de matar en Son Goku, però acaben absorvits per en Cèl.lula del que, durant la lluita dels herois amb ell, en quedaran alliberats. Mentres que l’A-17 no demostra cap mena de sentiment i li agrada matar, l’A-18 patirà un procés de transformació en la seva personalitat i fins i tot s’acabarà casant amb en Krilin i tenin una filla. Apareixen en la segona part de la sèrie Dragon Ball Z.

Alita, Àngel de Combat: o GUNNM del 1993, és adaptació del manga de Yukito Kishiro, que es va publicar entre el 1991 i el 1995. L’anime està dirigit per Hiroshi Fukutomi i és l’adaptació de la primera part del manga amb algunes modificacions ( l’introducció del personatge de Chiren). És un relat futurista situat en un món dividit en dos: Un lloc idealitzat anomenat Salem i el que podríem considerar els baixos fons anomenat El Pati que es on es desenvolupa l’acció. És un lloc on hi conviuen humans i cyborgs i on hi han uns criminals que trafiquen amb órgans humans.

– Gally: és la protagonista de l’història. Va ser trobada en una deixalleria per el cyberdoctor Daisuke Ido, que la reconstrueix i l’adopta com a filla. No té memòries del seu passat però sí uns pòders excepcionals.Al principi de la seva nova vida es fà caçadora-guerrera i s’enamora d’un noi anomenat Yugo qu e té l’objectiu d’anar a Salem i haurà de lluitar contra uns gladiadors cibernétics que envien en contra seva.

Ghost in the Shell i Ghost in the Shell: Innocence: del 1995 i el 2004 respectivament, són dos animes dirigits per Mamoru Oshii i són l’adaptació del manga de Masamune Shirow. Es tracta d’un anime futurista o cyberpunk que segueix les peripècies d’una organització secreta de la policia, Sector 9. En la primera perseguiran a una entitat The Puppet Master; en la segona investiguen els assassinats comesos per unes nines que tenen finalitats sexuals. Si be apareixen molts cyborgs, ja que aquests s’han generalitzat, jo en destaco els tres més importants:

– Mayor Kusanagi: la protagonista de la primera pel.lícula, és un cyborg que només conserva el cervell com a única part humana a conseqüencia d’un accident molt greu que va tenir de petita.. El seu cos cibernètic li permet executar proeses fora del normal. Al final acabarà fusionant la seva ment amb la del Puppet Master i escampant-se per tot el món.

– Batou: el company de la major Kusanagi, un dels millors agents de la Secció 9. Ha substituit els ulls per implants cibernètics, a part de tenir les terminals de conexió. En sabem molt poc de la seva vida privada i no queda clara la relació entre ell i la Mokoto. Es propens de fer bromes als novells, com en Togusa. És el protagonista de la 2ª pel.lícula, Innocence.

– Togusa: un altre agent de la Secció 9, l’única aprt cibernètica que té son les terminals de conexió remota. És el company de Batou a Innocence i és l’encarregat de vigilar l’estat emocional del seu company com a conseqüencia de la desaparició de la Major.

Appleseed i Appleseed Ex Machina: del 2004, basades en el manga de mateix titol obra de Masamune Shirow del 1985. Les dues estan dirigides per Shinji Aramaki. La història ens explica com la tinent Deunan Klute arriba, després de ser rescatada, a la ciutat d’Olimpo, una ciutat idílica on conviuen els homes i els bioroides, humans genéticament tractats que han perdut la capacitat de reproducció i els sentiments, el que els fà ideals per mantenir l’armonia. Però els conflictes racials faran que es planteji la possibilitat de recuperar l’Appleseed.

– Briareos Hecatonchires: el compant de l’agent Klute i antic amant, ara membre de l’E.S.W.A.T ,va ser greument ferit a la guerra i ara el seu cos és en la seva majoria mecànic. Es van conèixer quan ell servia a les ordres del Coronel Klute. a pesar de seu cos cibernètic no supera a la Deunan en moltes de les seves capacitats en batalla.

Món Digital: Els Podcasts

Amb l’arribada dels dispositius mp4 tipus Ipod, es va introduir un nou concepte d’entreteniment anomenat Podcast. Podríem definir un podcast com un contingut digital en format de programa de radio o televisió que es distribueix per internet, mitjançant un sistema RSS, i que com a característiques principals tenen :
1- es poden descarregar
2- t’hi pots subscriure, el que facilita l’actualització dels continguts.

Els continguts d’un podcast poden estar elaborats tant per profesionals com per aficionats i abarquen una gran varietat de temàtiques, amb la cual cosa pots omplir el teu reproductor amb aquells continguts que més t’interessin.

És molt normal avui en dia que molts dels programes que escoltem per la radio o que veiem per la tv tinguin l’opció de poder-los recuperar, si no has pogut sentir-los o veurel’s en el seu moment, en format podcast, el que converteix aquest format en una eina molt útil.

Després de bastant temps escoltant podcasts, m’agradaría portar a primera fila uns quants d’ells a mode d’ homenatge/crítica per les bones estones que m’han fet, em fan i segur que em faràn passar, i per reconèixer l’esforç que hi posen en fer-los, de manera totalment generosa i gratuita, per tots nosaltres. Són podcasts els podcats que escolto de manera més o menys puntual.
Els podreu trobar a iTunes, Ivoxx i a les seves pàgines web.

  OHHH!TV : és el podcast de la cultura audiovisual, com ells mateixos es defineixen. Parlen de cinema, televisió en tots els seus vessants i tenen una  extranya fascinació per els reality shows nord-americans. Són veterans, van començar el 2006.
Els seus components són el Sr. Mirindo, Javi el Fresco, Adri i Alx, que és la nova incorporació d’aquesta temporada. Graven cada quinze dies desde els estudis de radio Ripollet i ofereixen l’emisió per streaming de la gravació amb la posibilitat d’interactuar amb ells a través del xat i el twitter
La seva estructura consisteix en alternar notícies sobre televisió amb notícies sobre cine, acostumen a tenir un o dos debats sobre alguna notícia destacada y acaben amb un repàs del que han estat veient cadascun durant els 15 díes que no tenen programa. A part, acostumen a fer especials d’estiu monotemàtics ; un dedicat als episodis pilots de les noves sèries; un especial de Cap d’Any en “rigorós directe” ( ejem ejem ), i com a curiositats tenen la ‘ noticia Hobbit de la setmana ‘ que s’ha convertit en una secció consagrada del programa; fan enquestes i tenen col.laboradors exteriors en els seus especials.
En conjunt és un podcast molt complert, interessant i divertit, no es fà gens pesat. Els seus especials de Lost en el passat o Fringe actualment són un gran al.licient en una època, l’estiu, on pràcticament tots els podcasts fan vacances. És molt divertit veure com any rere any es van posant en evidència en quant les teoríes explicades en un programa que queden en paper mullat en el següent. També és una gran troballa això d’emitir la grabació per streaming, convertint-lo en més interactiu.
Van fer un especial de realities trash per les Jpod11 que està molt bé.
Poca cosa negativa s’en pot dir, tret que el dia que tenen problemes amb la linea ADSL el só no es gaire bó i l’Adri es converteix en pitufina Adri.
Uns fixes.
No voldría acabar sense referir-me a dos components que fins l’any passat eren part principal de l’equip : Jordi i Àlex.

FUERA DE ORBITA : el podcast del Club Star Trek de Valencia. Tracten sobre el món de la ciència-ficció en general i Star Trek en particular. Són uns altres veterans, van començar a finals del 2005 i s’han emés amb bastanta regularitat. Ara la seva publicació és més espaiada per diferents problemes de l’equip, però segueixen amb la mateixa qualitat i estil.
Els seus components actuals són Luís F. Mayorgas, Virginia Garcia, Luís Muñoz, Carles Sentí, Guillermo Cerdá, Joaquin y Jaime Garcia.
El podcast normal es composa d’unes seccions fixes: les noticies al Cuaderno de Bitácora, El Martillo de Grabthar i Amazona En La Luna per al cine, Abriendo en canal per les sèries de tv, Datos Estelares per les biografies, La Biblioteca de Trantor per als llibres, la Holocubierta per als videojocs, Tocando los Webs per a internet i el Consejo Estelar per a la tertulia, i al final els correus dels oients. També tenen un altre format de programa que anomenen Desorbitados que és una tétulia llarga. Com també tenen la tradició de fer un episodi dedicat al Festival de Sitges i un per al dia dels inocents de cada any de gran record.
És el podcast ideal per als amants de la ciència-ficció, i d’Star Trek, encara que els amants d’Star Wars tenim la nostra representació en la figura de Luís F. Mayorgas. Al llarg de tots els seus programes han ofert tant temes seriosos com la percepció extrasensorial, la guerra o la ingenieria amb temes més lleugers com les morts més rídicules, la cutreria o la casqueria. La seva estructura s’ha mantingut gairebé igual desde el primer día, amb algunes seccions que han caigut com la Treknologia o La Escala de Frikitones.  Amb els problemes de disponibilitat que tenen per quedar per grabar s’han inventat un format nou en forma de miniepisodis en que hi participen una part d’ells.
També estan dintre de l’organització de la Espatrek, la convenció de fans d’Star Trek i graven un especial cada any.
S’els pot criticar la qualitat del só que en alguns episodis no és gaire bó fins al punt que s’els hi colin sons exteriors. O l’últim especial del dia dels innocents ( 2010 )que va ser una mica decebedor.
Actualment el club ha sofert un procés de transformació tant en el nom com en el logo. Veurem que ens portaran de nou.
És ideal per a nosaltres, els/les amants de la ciència-ficció.

  FUERA DE SERIES : És un podcast dedicat al món de la televisió, fixant-se sobretot en les sèries.Són uns altres il.lustres veterans, van començar a finals del 2007 i ja  estan a la 5a temporada.
La particularitat d’aquest podcast és que és del tot familiar. El presenta C.J. Navas, amb la col.laboració del seu germà Jorge Navas Alejo, component de la banda Whirlwind Storm i com a tercer en discordia està el pare, Don Carlos, la veu de l’experiència amb una especial prelidecció pels documentals de taurons. Emeten setmanalment desde Radio San Vicente, de 21:00 a 22:00 i també disposen de xat en directe.
Al principi el podcast duraba mitja hora i era monotemàtic, fins que a la 2a temporada pren forma definitíva. El programa té una estructura senzilla: primer les notícies, tant internacionals com nacionals, una entrevista o algún tractament més a fons d’algún tema, com pot ser els Emmy’s; un concurs que anomenen Esta Me Suena on posen un tall d’una sèrie que s’ha d’encertar; i el programa acaba amb la lectura dels diferents missatges dels oients, espai introduit Per. En Jorge tararejant la melodia de Se Ha Escrito Un Crimen mentre Don Carlos improvisa/saboteja, molt divertit.
També tenen algún que altre especial, destacant el dedicat a The Wire, i col.laboren en altres especials d’altres podcasts. Els especials tenen una duració més llarga, igual que els programes que graven quan l’emisora està tancada.
És un podcast de caràcter més seriós, tot i que de vegades, pel mateix fet d’estar fet entre familiars, porta a situacions realment curioses i divertides, centrades gairebé totes en la figura de Don Carlos, l’autèntica estrella.
Si hem de parlar del seu punt feble, aquest és sense dubte la seva tendència a parlar ràpid que fà que de vegades, sobretot pel que fà al Jorge, no s’acabi d’entendre el que diuen. Potser el fet que només duri una hora els obliga a condensar molta informació i provoca aquest allau. Això i els problemes de só quan no graven a l’emisora serien els unics defectes que els hi trobo.
Un podcast de referència.

ESTA PELI YA LA HE VISTO : és un podcast especialitzat en cinema. Estan en la seva segona temporada. Es tracta d’un podcast de dos amics que parlen de cinema.   Surten cada quinze dies i la seva durada és indeterminada però no menor de 2 hores.
Els presentadors són Ramón Rey y Adriana Izquierdo, podcasters veterans. Adriana també col.labora a ohhh!tv i Rotoscopia mentre que Ramón té un altre podcast anomenat Carton Nerdwork i n’havia tingut un altre anomenat Esquiva Esto.
L’estructura del programa està composta per diferents seccions en funció del temes que tractin, amb unes que són fixes: Primera Plana on parlen de les notícies; La Última Película on parlen de les pel.lícules que han vist durant la quinzena i Maldítos Bastardos dedicada als correus dels oients. A part tenen seccions com La Ventana Indiscreta en que parlen extensament d’una pel.lícula en concret; Vanity Fair dedicada als festivals; La Buena La Fea Y La Mala, on clasifiquen les futures estrenes segons les seves impresions; Sospechosos Habituales dedicada a una persona o un tema en concret; Tres Pelis Sin Piedad on critiquen a fons tres pel.lícules especialment dolentes; Mejor Imposible dedicada a fer rànkings.
Al ser un podcast de temàtica concreta, si no t’interesa el tema no li trobaràs alicient. El seu major problema és també la seva gran virtut: si la pel.lícula de la que parlen extensament t’agrada, disfrutaràs de l’episodi, però si no, per molt bé que en parlin ells, no et resultarà tant interesant ( penso en Atonement ó Inception per exemple ).
Per altra banda és molt divertit l’espai de crítica de les tres pel.lícules, i està bé veure si els seus pronòstics es compliran sobre la qualitat o no de les futures estrenes..
Té especials molt destacables com el dedicat a Hayao Miyazaki o el de El Señor De Los Anillos. El seu especial gravat a les Jpod11 de Tres Pelis Sin Piedad és molt divertit.
Pots estar menys o més d’acord amb el que diuen però cal reconèixer que saben del que parlen i ho fan molt bé. Fàcilment es converteixen en podcast fix per qualsevol que els escolti.

A part d’aquest m’agradaria anomenar un altre grup de podcasts que, si bé he descobert més recentment, ja s’han guanyat un lloc en el meu reproductor:

  LA ORBITA DE ENDOR : dirigit per Antonio Runa. Com molt bé expliquen es centra en la fantasia i la ciència ficció en tots els seus vessants: cine, televisió, manga, llibres, música… Van començar a principis del 2011, així que son bastant nous, encara que ja tenen una bona pila de programes publicats : 30 de la Temporada 1, 7 de ELDE i, de moment, 17 de la Temporada 2. Col.laboren entre d’altres Raúl Martin, Nathan Kurtz, Asier Huarte, la gent de Hello Friki…

Els seus programes es composen d’un o dos dossiers com ells els denominen, en que tracten un tema a fons. A part tenen seccions, entre elles  Negro Sobre Blanco dedicada a la literatura; Dando La Nota dedicada a les B.S.O. o  Episodio Piloto dedicada a les sèries de televisió o una bastant nova anomenada Secretos de Japón dedicada a curiositats d’aquest país.

Van treure una mena de spin-off anomenat El Legado De Endor ( ELDE ) que va sustituir-lo durant l’estiu i que tenia una duració més curta, sobre la mitja hora més o menys.

Actualment estan fent uns episodis especials  que tracten de la trilogia clàssica d’Star Wars: A New Hope, The Empire Strikes Back i Return Of The Jedi, molt recomanables. En un futur dedicaran un únic programa per parlar de la trilogia moderna.

LA GUARIDA DEL SITH : dirigit per Asier Huarte i Cugar19. És un podcast relativament nou, publiquen desde finals del mes d’octubre passat. ës un podcast de  temàtica molt variada, que també es pot trobar a la seva web. La seva duració no és menor de 2h i publiquen amb una periodicitat més o menys setmanal.

Acostumen a començar l’episodi parlant de les últimes pel.lícules que han vist i, a continuació passen a les sith news. També tracten algún tema de forma més monogràfica rematada per un combat relacionat amb el tema tractat. Altres seccions, encara que no surtin sempre, són : Desde El Puente De Mando amb el Nathan Kurtz; la secció de videojocs Darth Pixel amb Antonio Runa; la Biblioteca Mágica amb Cugar19; i també fan entrevistes, de les que destaco la que van realitzar a l’actor de doblatge Pepe Mediavilla, veu entre d’altres de Morgan Freeman o Gandalf. També han intervingut com a col.laboradors  Daniel Ferrer de la web Nosolofreak; Tony de la web elcineqnospario i Nuria de la web Fantascine i d’Atmosfera Cero podcast.

  ATMOSFERA CERO : dirigit per Núria de la web Fantascine y Ricard de Sala 13. També és un podcast bastant nou. Van començar a publicar el novembre del 2010, coincidint amb el Festival de Sitges, i ja porten 8 episodis. Al principi la duració estava al voltant dels 30-40 minuts, però els últims episodis ja tenen una durada més llarga. En principi publiquen cada 15 díes.

Es tracta d’un altre podcast sorgit d’una web, en aquest cas Fantascine, que està centrat en el cinema de gènere fantàstic, terror i ciència-ficció. S’ocupen de les notícies , fan critica d’alguna pel.lícula que han vist, parlen d’algún teme més en concret, fan entrevistes i tenen un espai per als oients. Són destacables els programes especials que fan dedicats al Festival de Sitges, parlant tant de l’organització com de les pel.lícules que han vist i el palmarés.

És un podcast pensat i fet per gent amant d’aquest tipus de cinema i que cada cop més van agafant confiança i ritme. La seva conductora, Núria, a aparegut com a col.laboradora a La Guarida Del Sith. I una servidora ha tingut l’oportunitat de fer el seu debut en el món del podcàsting en el seu episodi 1×08, dedicat  al millor i pitjor del 2011.

Si hem de dir alguna cosa negativa, aquesta seria sens dubte el só, que en alguns episodis no acava de ser el desitjable, però  sembla que ja ho van corretgint.

HELLO FRIKI: és la versió en podcast de la revista digital Hello Friki. Editen Victor M. Yeste y M. C. Calalán. Col.labora Asier Huarte que en una primera etapa també el  va presentar. Publiquen desde mitjans de l’any passat.

Parlen de cinema, televisió, llibres… Tenen seccions com les friki news, els friki tràilers i els frikiavances. Parlen del que han vist durant els últims dies. Tenen un espai monogràfic on pàrlen  d’un tema en profunditat i també fan entrevistes. També tenen una secció de crítica. Tenen una temàtica molt variada, amb el que sempre trobaràs cosas que et poden interessar. Tenen una forma curiosa de publicar el podcast per parts: una de cinema, una de llibre, una de sèries.

Jo només els hi retrauría el montatge, que en certs moments pot arribar a ser confús perquè de vegades la música de fons està massa alta i no deixa escoltar bé el que diuen.

Res a dir de la resta. És un podcast molt entretingut on hi pots trobar una mica de tot, relacionat amb el món friki es clar.

Opinió: Un Dios Salvaje

Fà poc he tingut l’oportunitat d’anar a veure  Un Dios Salvaje ( Carnage ), l’última pel.lícula de Roman Polanski,  director francés amb una llarga i variada filmografia i una no menys tumultuosa vida privada.

Penelope, Michael, Nancy i Alan

El guió està co-escrit per Polanski i Yasmina Reza, i és l’adaptació de l’obra teatral de la mateixa Reza. La musica va a càrrec d’Alexandre Desplat, autor de la música a El Discurso Del Rey o The Ghost Writerentre d’altres. Els seus intèrprets són Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz i John C. Reilly.

La pel.lícula és una co-producció entre França, Alemania, Polonia i Espanya.

La sinòpsi és bastant simple: en una història que es desenvolupa entre la sala d’estar i el replà d’una casa, dos matrimonis, els Longstreet i els Cowan, es troben per parlar sobre una baralla que han tingut els seus dos fills, en la que un d’ells surt ferit. A partir d’aquí i durant 80 minuts som testimonis de com aquesta reunió que comença molt tranqil.la i moderada acaba  de forma més descarnada i  agresiva. Passarem dels bons modals i els retrets disimulats cap al deteriorament de les relacions entre els quatre i que, a partir d’un cert punt de l’acció que té a veure amb el personatge de Kate Winslet i una coca-cola calenta, es torna desagradable i et deixa una sensació d’incomoditat que ja t’acompanya fins al final, que té un colofó certament hil.larant. I que passa amb els nens? Doncs que com nens que són, no necessiten l’intervenció de ningún gran per arreglar els seus problemes.

Apoteosis

He de reconèixer que tot i les crítiques positives que havia escoltat i l’interés que em despertava aquest film, vaig anar a veure’l sense grans esperances, ja que Polanski no és precisament un dels meus directors preferits, i em vaig trobar amb un film molt divertit que en el fons t’està fent una crítica brutal sobre les aparences i les misèries humanes i que té un grup d’actors fantàstics que saben portar el ritme de la pel.lícula en tot   moment i ens ofereixen quatre interpretacions ben diferents i alhora    estupendes, de les quals destaco Jodie Foster com la dona de classe mitja, amant de l’art i amb un rencor disimulat cap al seu marit ( John C. Reilly ), i Christoph Waltz com l’advocat de grans empreses, que té com a eix de la seva vida la feina i és desagradable i impertinent amb tothom, inclosa la seva dona ( Kate Winslet ).

Si voleu saber-ne més, us recomano vivament que no us la perdeu, disfrutareu d’una molt bona pel.lícula, riureu i, per descomtat, veieu-la en versió original. Els accents dels actors son un altre dels al.licients.

L’anime De La Meva Vida: Androides

Que és l’anime ? Així és com es denominen els dibuixos animats del Japó. Abarquen tota mena de temes de ficció. Els medis de distribució d’aquest anime són el cinema, la televisió i el DVD/Blue Ray. Una de les seves característiques és la seva estreta relació amb  el manga (còmic japonés) , doncs molts d’aquests còmics manga tenen la seva adaptació en sèrie de televisió, pel.lícula de cinema o OVA ( Original Video Animation ).

Un dels temes més tractats en l’anime és la ciencia-ficció i, dintre d’ella els robots tenen una gran presència. En aquest post farem un cop d’ull a una de les formes més comuns de robots que apareixen a les sèries y pel.lícules , els Androides  i com han estat representats. Encara que segurament no estan tots ni de bon troç.

ANDROIDES

Els androides son robots de forma antropomòrfica que imiten conductes humanes. En general es denominen androides als robots d’aparença masculina i ginoides als que tenen aspecte femení.

Astroboy

Astroboy (Tetsuwan Atom ) del 1963. Es un anime creat per Osamu Tezuka, en blac i negre, adaptació del manga del mateix autor, que s’habia començat a publicar a principis dels anys 50. Té l’honor de ser la primera sèrie d’anime que es va emetre per la TV. Ha tingut dues revisions, una l’any 1982 i l’altre el 2003.

Atom

- Atom: es la creació del doctor Tenma, que vol substituir la pèrdua del seu fill, mort en    accident de cotxe. El construeix amb poders i sentiments però al no èsser capaç de sentir gens d’afecte per ell, l’abandona en un circ on serà maltractat fins que el rescati el Dr. Ochonamizu. Té raigs X als ulls, super oída, gran potencia a les cames i braços, i també està armat. Disposa d’una gran Intel.ligència.

                

                       

El Dr. Slump

El Doctor Slump ( Dr. Slump Arale chan ) del 1981 al 1986. Es creació d’ Akira Toriyama i també és una adaptació d’un manga. Narra la historia del doctor Sembei Norimaki que viu a la Vila del Pingüí i és inventor. De totes les seves creacions la més destacada és un robot amb aparença de nena de 10 anys anomenada Arale Norimaki. Els dos viuen com una familia, ja que ningú sap que la nena en realitat és un robot. Altres personatges de la sèrie són la/les Gatchan, els companys de cole Akane, Piisuke i Taro o la senyoreta Yamabuki.

Arale

- Arale :  és un ginoide amb l’aparença d’una nena de 10 anys. Té una força descomunal i corre a gran velocitat. La seva millor amiga és la Gatchan, una mena de bebè    amb ales volador. És innocent i inconscient dels seus actes molts cops. S’alimenta de Robotvita A i porta ulleres perquè a en Sembei li va sortir miop.

Home de Caramel nº 4

- Obotchaman: tambè conegut com Home de Caramel nº 4, és l’equivalent en nen de l’Arale. És creació del dr. Mashirito, un científic que sempre està fent invencions contra en Sembei. Està enamorat de l’Arale i ha abandonat la casa del seu creador perquè no està d’acord amb ell i les seves intencions.

   

Bola de Drac

Dragon ball : dividida en dos parts Bola de Drac ( 1986-1989 ) i Bola de Drac Z ( 1989- 1996 ). Creació d’Akira Toriyama en manga i anime, Bola de Drac es centra en la vida i aventures d’un nen anomenat Son Goku que viu amb el seu avi i que té unes característiques molt especials: una força fora del comú i una cua estil mico que ens indiquen que aquest nen és molt especial. La historia començarà quan en Goku conegui a una noia de ciutat anomenada Bulma, amb la que emprendrà la cerca de les boles màgiques del drac. La sèrie mescla aventures, humor, arts marcials i ciencia-ficció i, a mida que progresa, s’aniran incorporant personatges i serem testimonis del creixement i maduració del nostre protagonista.

Cèl.lula

- Cèl.lula: és un dels principals enemics d’en Son Goku a Bola de Drac Z. És una creació del Doctor Gero i és una barreja de varis adns: Goku, Vegeta, Cor Petit, i en Freezer i el seu pare. El seu objectiu és asimilar els androides 17 i 18 i així convertir-se en un guerrer perfecte. Ha viatjat desde el pasat per tal de poder acomplir amb el seu plà de matar a en Goku.

Androide 8

- Androide 8: és un membre de l’Exercit Red Ribbon, o Cinta Vermella com el vam conèixer a TV3, que correspon a la primera sèrie, Bola de Drac. Tenía aspecte de Frankenstein i és pacífic. És una creació del Doctor Gero, la primera que apareix. Aquest és un d’aquells personatges que treballa per als dolents i que gràcies a l’heroi, en aquest cas en Goku, es passa al bon camí.

Androide 16

- Androide 16: creació del doctor Gero, té un aspecto poderós i una força superior als androides 17 i 18, però és de natura amable i tranquila, molt semblant a l’androide 8, menys amb Goku. Mor lluitant contra en cèl.lula.

Androide 19

- Androide 19: creació del doctor Gero i el més fidel. Té la capacitat d’absorvir la força vital d’algú mitjançant els palmells de les mans. És capaç de debilitar a en Goku i és mort per en Vegeta.

Androide del Doctor Gero

- Androide 20: és una replica exacta del doctor Gero, el científic sobrevivent de L’exercit De La Cinta Vermella, obsesionat en matar a en Goku. Porta implantat el cervell del difunt doctor i, igual que l’androide 19, és capaç d’absorvir la força vital de la gent. Mor a mans de l’androide 17.

Metropolis: del 2001. Està basada en el manga d’Osamu Tezuka, dirigida per Rintaro ( que va treballar amb Tezuka a Astroboy ) i té guió de Katsuhiro Otomo, director d’Akira. La pel.lícula ens planteja un mon on els robots i els humans conviuen i on hi han marcades diferències socials. De fet és el réflex d’una societat totalitaria i fortament militaritzada.

Tima

- Tima: en un argument molt semblant a Astroboy, Duke Red, l’autoritat absoluta de la ciutat de Metropolis contracta a un científic perquè li fabriqui una replica de la seva filla morta, Tima. Quan el laboratori on està és destruit per el fill del Duke, és rescatada per un noi anomenat Kenichi i junts viuran una persecució frenética per la ciutat. Ni Tima ni Kenichi son conscients de la  naturalesa robótica d’ella.

Novembre Suec: Roxette a Barcelona

Dissabte 19 de novembre, Palau Sant Jordi de Barcelona, 21:35h, entrades esgotades, es tanquen els llums, s’il.lumina l’escenari i… Dressed For Success arranca els primers aplaudiments. A continuación enllaçen amb Sleeping In My Car, i d’aquesta forma tant canyera comença el concert de Roxette, banda sueca de finals dels ’80 i ’90s que tornaven a Barcelona després d’una bona pila d’anys, en la primera gira mundial que realitzen després que la seva cantant, Marie Frediksson superés un tumor cerebral l’any 2003.
I precisament aquest fet va planar durant tot el concert evidenciat en la veu de la cantant, que ara és de to més baix i la seva actitud estàtica a l’escenari, segurament deguda a les secueles, però va donar la talla i va estar en tot moment amb el suport dels companys de banda i la seva interpretació de Perfect Day acompanyada de piano va ser emocionant.

El concert va ser sobretot, i com el mateix Per Gessle va explicar, un repàs dels seus grans èxits i una mostra del nou material, concretament She’s Got Nothing On ( But The Radio ) i Only When I Dream, cançons que sobretot coneixíen els més fans i que ens van donar l’oportunitat de fixar-nos en la noia del cor, tot un espectacle en ella mateixa, que es va passar el concert saltant, corrent amunt i avall i tocant la pandereta com una poseída. Amb raó té el seu propi club de fans, que van als seus concerts amb perruques que imiten el seu pentinat.

Si una cosa té Roxette és la capacitat de fer cançons enganxoses i de ritmes pop de fàcil consum, i el concert va ser una succesió d’èxits que vam cantar de pe a pa tots els fans, amb punts especialment àlgids com It Must Have Been Love, How do You Do, Spending My Time, The Look i Listen To Your Heart. S’hi van afegir The Big L, Wish I Could Fly, una favorita meva Things Will Never Be The Same, Oportunity Nox, Crash! Boom! Bang!, una altra favorita Fading Like a Flower ( Every Time You Leave ), Dangerous, Joyride, i l’última Church Of Your Heart.

En definitiva, va ser una nit de repàs dels èxits de la nostra juventut, un no parar de cantar i ballar i la constatació que Roxette encara pot donar guerra.

Com a curiositats del concert Per Gessle llegint unes frases en català apuntades en un petit paper i la presentació de la banda en la que el guitarrista líder, Christoffer Lundquist, es va arrancar a tocar l’himne del Barça i va fer que tot el Sant Jordi ens poséssim a cantar la primera estrofa; i l’aparició de la Marie amb la samarreta del Barça per cantar el següent bloc de cançons.

Una nit per guardar en la memòria i un regal anticipat d’aniversari dels que no s’obliden.

Els Fiascos de Sitges: ‘Melancholia’

Fer la crítica de l’últim film del director danés Lars Von Trier és difícil, tant difícil com ho és el seu visionat. Passats els cinc primers minuts en que es barrejen escenes de la pel.lícula amb musica de Wagner, imatges que ens fan un resum de la pel.lícula en sí, assistím a la història en  que narra desde dos punts de vista diferents, el de dues germanes i com afronten l’arribada d’un planeta anomenat ‘Melancholia‘ que està en òrbita de xoc amb La Terra. Ciència-Ficció al serveix d’una història més personal e íntima.

Justine, Michael, John i Claire

A ‘Melancholia’ revivim  la història dels fets anteriors a la fí del món ( i no és un spoiler ja que ens ho mostren al principi del film) a través de la mirada de dues germanes, Justine ( Kirsten Dunst) i Claire ( Charlotte Gainsbourg), cadascuna protagonista d’una part. Justine és la germana depressiva, excèntrica i un tant erràtica, que amb l’acostament del planeta s’anirà aserenant i esdevindrà la figura forta; i Claire és el puntal de la família, la persona amb més seny, que seguirà el camí contràri cap a la feblesa i desesperació. A seu voltant trobarem personatges com el marit de la Claire ( Kiefer Sutherland) i el seu fill ( Cameron Spurr) el marit de la Justine ( Alexander Skarsgård ) ó els pares un tant especials de les dues germanes ( John Hurt i Charlotte Ramplig)
Quin és el problema? Prescindint de la introducció i el final, vaig trobar la pel.lícula excesivament freda, cap dels seus personatges em va crear gens d’empatía, és més, la meva reacció mes aviat va ser d’indiferència per tot el que estava passant i el desenvolupament de la història el vaig trobar fins a cert punt increíble. I tot això ho puc personificar en un sol personatge, el de la Kirsten Dunst: Justine és una noia depresiva sí, però també és una noia excèntrica i caòtica capaç de pendre un bany durant el seu banquet de noces o deixar al seu marit penjat en plé acte  i embolicar-se amb un desconegut; i també és egoísta, perquè fà tot el que li sembla sense pensar en els altres i tot el que han fet per ella. A la segona part del film assistim a la transformació d’una dona, ara sí en plena depressió, cap a una dona segura del futur i la futilitat de tot plegat que només demostra una mica d’afecte per al seu nebot i ‘passant’ bastant de la seva germana i la seva desesperació.  I si es cert que cap al final del film, en una conversa entre les dues germanes, ens donen a entendre que tota la introducció del film es potser un somni de la Justine i per això sap que tot és inútil ( en un moment donat diu una cosa semblant a ‘Jo ho sé tot’ ), a mi el personatge em provoca antipatía i rebuig. Al contrari que la seva germana Claire, un personatge molt més encertat i amb més de sentit.

En un segon plà, els personatges secundàris  complementen la trama principal però sense cap importància rellevant. Com tampoc ajuda el ritme lent i les escenes excesivament llargues, com al principi amb la limusina per exemple. Això sí, a nivell artístic ( fotografia, música, vestuari…) la pel.lícula és excelent, però a mi no em compensa quant no aconsegueixen despertar en mi el més mínim sentiment.

I no voldría deixar de comentar el ‘gran’ video de presentació de la pel.lícula que Lars Von Trier va enviar al Festival de Sitges, un video que no arriba ni als 10 segong on ens apereix aquest director fent de marioneta mentre s’escolta la veu d’una dona. De debò ens podem pendre seriosament una pel.lícula feta per algú així? Jo no.

Una Joia Moderna: ‘The Artist’

Avalada per diversos premis, entre ells al millor actor per Gerard Dujardin al Festival de Cannes i el premi del públic al Festival de Sant Sebastian, ‘The Artist’, de Michel Hazanavicius, és una d’aquelles perles cinematogràfiques que de tant en tant sorgeixen dins el panorama cinematogràfic.
Ens trobem davant un film que ens mostra una part de la història del cinema que va ser clau en el seu moment: el pas de les pel.lícules mudes ( silent movies ) al cinema sonor ( talkies ) a través de la història d’un actor i el seu declivi al no poder-se adaptar als nous temps i com, paral.lelament, una nova jove estrella s’anirà obrint pas i eclipsant-lo.

El primer que sorprén de ‘The Artist’ és com està rodada, ja que ens trobem davant una pel.lícula en blanc-i-negre i muda, uns mètodes de rodatge que estan en desús avui en dia. Però passada aquesta primera experiència, i ho dic desde la meva ignorància del fet abans de veure-la, podem gaudir d’un exceŀlent film que mereix passar a la història del cinema.

Tampoc el tema és nou: Gene Kelly i Stanley Donen ja el van abordar en la pel.lícula de l’any 1952 ‘ Singin’ in The Rain’, en la meva opinió, el millor musical de la història del cinema. Però, si bé el tó d’aquella cinta és optimista i desenfadat, Hazanavicius ha sabut combinar una història majoritàriament dramàtica amb tocs de comèdia que serveixen d’ alleujament i, no sé si volent o no, en molts moments sembla un homenatge a la cinta de Gene Kelly. Com també és un homentge a les pel.lícules de l’època muda i als seus galants, perquè no es pot negar que l’aparença de George Valentin recorda fortament a actors com Douglas Fairbanks o Rodolfo Valentino.

Son també destacables les interpretacions de tots el seus actors que, en major o menor mida, aporten el seu granet de sorra a tot el conjunt. A part de la parella protagonísta formada per Dujardin, excel.lent en el seu parer de George Valentin, combinant moments còmics i dramàtics, i Bénédice Bello en el paper de la jove nova estrella, tenim a James Cromwell, John Goodman, Penelope Ann Miller i una breu aparició de Malcom MacDowell. I no hem d’oblidar el gós, que tindrà el seu paper fonamental a la història.

Sóc conscient que aquesta no és una pel.lícula que estigui destinada al gran públic, ni serà estrenada en cents de sales, ni contarà amb una campanya de propaganda per terra, mar i aire, sino que és una d’aquelles cintes que funcionen amb el boca a orella. Però si podeu veure-la no deixeu passar l’oportunitat. La podrem gaudir dins la setmana de festivals dels cines Renoir que es celebrarà del 25 de novembre al 1 de desembre a Madrid, i del 2 al 8 de desembre a Barcelona. No us la perdeu!

Els Fiascos de Sitges : ‘Saint’

Avís: aquesta crònica pot contenir spoilers.

Explica la llegenda que cada 5 de desembre Sant Nicolau arriba en el seu vaixell i, amb els seus ajudants, reparteix regals als nens. En aquesta pelicula de Dick Maas ( Amsterdammed ) veiem una versió molt diferent del personatge. Segons s’ens explica, cada 32 anys i coincidint amb el 5 de desembre, un Sant Nicolau carniser i els seus ajudants desperten per segrstar els nens i matar sense compasió.

Sota l’aparença de pel.lícula de terror adolescent/slasher, el director ens explica l’història d’un policia, Goert, apartat del servei per la seva fama de paranoic, que viu obsesionat perquè de jove, als 12 anys, va ser testimoni de la matança de la seva familia, i per extensió de tot el seu poble, a càrrec d’un Sant Nicolau assassí acompanyat dels seus ajudants, els ‘black Peters’. A aquest policia si afegirà un noi de 17 anys, Frank, al qui persegueix la policia com a sospitós dels assassinats que s’estan produint a la ciutat ( ??!! ) La peŀlícula està protagonitzada per Huub Stapel com a Saint Niklas, Egbert Jan Weeber com Frank el noi protagonista, Bert Luppes com el policia Goert, Caro Lenssen com Lisa i Escha Tamihata com Sophie.

Cartell de la pel.lícula

Aquesta peŀlícula ve precedida d’una campanya de propaganda on ens asseguren que si ens va agradar ‘Rare Exports: A Christmas Tale’, peŀlícula guanyadora de l’any passat a Sitges, aquesta segueix la seva esteŀla presentant-nos una figura de les festes nadalenques, com és Sant Nicolau, sota l’aspecte d’un assassí sanguinari que cada 32 anys ve desde Espanya amb el seu vaixell per endur-se els nens i no dubta a matar a qualsevol que es posi en el seu camí.
I és cert que ambdues peŀlícules comparteixen una mateixa idea, però aquí acaben les coincidències. ‘Rare Exports: A Christmas Tale’ sorprenia per la originalitat, amb un grup d’actors solvent on hi destaca el nen protagonista, i el conjunt ens dona una peŀlícula molt entretinguda. Mentres que ‘Saint‘ falla per totes bandes: té un guió mes aviat fluix en que mescla una peŀlícula d’adolescents amb una de terror amb tots els tòpics coneguts. Està plena de diàlegs i situacions absurdes, com per exemple el climax del film que inclou el vaixell amb els nens segrestats i uns bidons de dinamita, o l’ultima escena a l’hospital, tot trufat amb força sang i visceres.

Les interpretacions son mediocres, no sé si per culpa del guió o perquè els actors no donaven per més: el personatge del policia paranòic ratlla l’absurd, i un pél sobreactuat; el noi protagonista no té gens de carísma i més aviat sembla que tot li rellisqui, fins que es troba enmig de tot esclar; les noies tenen el paper que tenen totes les noies en aquestes peŀlícules i Sant Nicolau es passa tot el film montat en el seu cavall i corrent amunt i avall amb els seus ajudants matant gent. De fet no em vaig poder treure del cap la sensació d’estar veient una peŀlícula dels anys 80 de sèrie B, doncs sembla una copia de qualsevol peŀlícula slasher de l’època, molt efectista però que al final et deixa indiferent i saps que en poc temps l’hauràs oblidat. Crec que passarà molt de temps fins que torni a veure una cinta de terror adolescent europea.

Per mi sense dubte ha sigut la gran decepció d’aquesta edició del Festival de Sitges.

Critiques en un tweet ( II )

Aquesta és la crònica de la 2ª setmana del Festival de Sitges.

10/10/2011

 Ozamu Tezuka’s Buddha narra la vida del príncep Siddharta desde el seu naixement fins que renuncia a tot per seguir un camí més espiritual

 ’the Great Departure’ és una excelent primera part de la trilogia que adaptarà el manga sobre la vida de Buddha del mestre Tezuka.

Valoració final: poc més puc afegir al que ja havia dit als tweets. Es nota que és una primera part d’una història més llarga ja que aquí pràcticament ens ofereixen una introducció o punt de partida sobre el que s’anirà dessenvolupant tota la resta. L’animació no és una maravella pero és notable. El personatge de Siddharta és interesant i, per la meva part, no em penso perdre les pròximes dues entregues.

 

 

11/10/2011

 ’Melancholia‘ es la visió pretenciosa de la fi del mon de Lars Von Trier d’una lentitud exasperant en certs moments.

Valoració final: a aquestes alçades i sense haber fet un revisionat d’aquesta película, la meva opinió es bastant negativa. En resum, és una película apocalíptica que se centra en dues germanes, Justine i Claire, de caràcter ben diferent, i com afronten cada una d’elles l’inevitable destrucció del mon. La película és llarga, pesada, amb aires d’intelectualitat molestos i plena de personatges secundaris totalment prescindibles. La rematada va ser el video presentació que va enviar Lars Von Trier en que apareixia fent de marioneta. Totalment ridícul. I després d’aquest video pretenia que ens prenguesim seriosament la película?

 

 

 ’Emergo‘ entretinguda pel.licula d’ensuts que veu de varies fonts del gènere com poltergeist o l’exorcista sense arribar a la seva alçada

Valoració final: sense dubte un dels encerts d’aquest festival per la meva part. Aquesta és una película que no tenia en el meu calendari i que al llegir l’argument em va cridar molt. Així que vam comprar les entrades i he de dir que no és la película que més m’ha agradat però si una de les que més. Sota una mescla entre Poltergeist, El Exorcista i Paranormal Activity ens trobem una película entretinguda, que té moments de gran tensió i una adolescent amb molta mala baba. Molt recomanable.

 

 

12/10/2011

 
 Crec que els guiris que tenia davant a la cua d’Extraterrestre no sabien que veurien una comèdia espanyola amb OVNI, passable sense més

Valoració final: tenint en compte que a mi el cinema espanyol no m’agrada, deixant a banda contades ocasions, ‘Extraterrestre’ és una altra d’aquestes películes que utilitzen la ciència ficció com a excusa, aquí per oferir-nos una comedia, que té algun que altre moment divertit pero que en general a mi em va deixar bastant indiferent.

 

 

 ’A Letter to Momo‘ és un destacable anime fet a mà que barreja una historia familiar amb tocs sobrenaturals.

Valoració final: una película molt agradable, que podría estar perfectament encabida en el món Ghibli i que jo describiría com una mescla entre ‘Mi vecino Totoro’ i ‘El viaje de Chihiro’, amb una protagonista femenina simpàtica i uns deus-dimonis molt divertits. A falta de Miyazaki l’alternativa  a estat més que digne.

 

 

15/10/2011

 Que dir de The Artist? Meravellosa. Gràcies per portar-la

 ’ The Artist’ fantàstica pel.licula muda i en blanc i negre sobre l’arribada del cinema sonor a Hollywood que recorda a Singing In The Rain

Valoració final: ’the Artist’ és una película francesa que ja havia estat projectada al passat festival de San Sebastian. A part de l’argument jo no sabia el que em trobaria i el que em vaig trobar va ser en una película rodada en blanc i negre i muda. Un cop passada la sorpresa i t’endinses en la trama ‘The Artist’ et narra les conseqüències de l’arribada del cinema sonor en una estrella del cine mut que no és capaç d’adaptar-se. La película és molt divertida, té moments sorprenents relacionats amb el sonor i també hi corre per allí en John Goodman. És la película que ha rebut l’aplaudiment més llarg i unànim de tot el festival. I ningú va marxar de la sala en tota la película. Una joia.

 

 De ‘The Thing‘ no vaig fer tweet perquè a l’hora que van sortir de la sala ja teniem ganes d’anar a dormir.

Valoració final:  com a película final del festival puc dir que és molt entretinguda i efectista i funciona perfectament com a precuela de la película de John Carpenter del 1982. L’escena final de la del 2011 enllaça perfectament amb el principi de d’aquella, escena que es troba en els títols de crèdit finals. Una altra curiositat de ‘The Thing’ 2011 és la cua impresionant que vam haber de fer degut al retard de 45 minuts, sort que teniem entrades numerades.